English Español
Ves a l'inici inici > documents >

Deducció d’IVA en compra, lising o renting de cotxes de luxe

Una empresa em consulta en relació amb una inspecció limitada d’IVA.

Porsche CayenneL’empresa té alguns vehicles de turisme de gamma alta que utilitzen els seus directius per desenvolupar tasques empresarials i, ocasionalment, per a us privat.

L’empresa es va deduir la meitat de l’IVA que va suportar per la compra d’aquests vehicles.

L’inspector diu que no accepta aquesta IVA, que enten que l’us dels vehicles no és empresarial sinò privat i vol fer una liquidació complementària a la que es suprimeixi l’IVA dels cotxes, naturalment amb sanció i recàrrec.

És correcta la pretensió de l’inspector?

Per contestar aquesta pregunta hem de tenir present l’article 95.3.2 de la Llei de l’Impost sobre el Valor Afegit que diu:

Cuando se trate de vehículos automóviles de turismo y sus remolques, ciclomotores y motocicletas, se presumirán afectados al desarrollo de la actividad empresarial o profesional en la proporción del 50%.

Com veiem la llei estableix una presumpció que almenys el 50% de l’us dels vehicles és empresarial.^

Qué és una presumpció?

Una presumpció legal és un mecanisme per demostrar fets i, en aquest cas, significa que en lloc de ser l’empresa qui ha de demostrar que l’ús es 100% privat, ha de ser l’Agència Tributària qui ho faci.

Si ningú no fa res la llei ens concedeix que almenys el 50% de l’us és empresarial i per tant es pot deduir l’IVA suportat.

És l’inspector doncs qui ha de demostrar que els vehicles són d’us privat al 100%.

Si l’empresa volgués justificar que un turisme es fa servir al 100% per a l’empresa, llavors si que ha de demostrar-ho, però mai quan és la mateixa empresa la que accepta dedduir només la meitat de l’IVA.

Com es demostraria un ús empresarial al 100%?

La forma de provar-ho un us empresarial al 100% seria, per exemple, amb una declaració testifical o amb els justificants que la benzina la paga la empresa condordant amb el quilometratge del vehicle amb una fórmula com:

(quilòmetres fets) x (consum mig estimat per Km) = litres pagats per l’empresa.

També serien útils multes de trànsit, factures d’aparcament o d’hotels, factures de clients que exigeixin una locomoció o fins i tot justificants de pagament de peatges als que s’identifiqui el vehicle (TELETAC).

Però aquesta prova no cal fer-la si, en comprar el cotxe, l’empresa només es va deduir el 50% de l’IVA suportat i va doncs renunciar a considerar que el 100% de l'us era empresarial.^

Hi ha precedents d’un cas similar?

Efectivament, la sentencia de la Secció 1ª de la Sala del Contencios administratiu del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya de 01/12/2004, de la que és ponent el jutge Emilio Aragonés Beltrán, va resoldre a favor de l’empresa que s’havia deduit de l’Impost de Societats les quotes del lising i les despeses financeres d’un Mercedes descapotable. Aquesta sentència diu que no correspon a l’empresa demostrar la correlació de les despeses amb els ingressos més enllà del que resulta de la declaració tributària i de la comptabilitat, pel que és la Inspecció qui ha de demostrar que les despeses són alienes a l’activitat. Afegeix que, qualsevol dubte que es tingui sobre això s’ha de resoldre a favor de l’Empresa i no de l’Agència Tributària.

Aquesta sentència va ser ratificada per una altra de la mateixa Sala de 11/06/2008 de la que ha estat ponent el jutge Ramon Gomis Masqué en que es discutia la mateixa questió però específicament en relació amb l’IVA.^

Què cal fer si l’inspector s’entesta?

Un funcionari no pot aplicar malament una llei o deixar-la d’aplicar sabent que ho fa (intencionalitat).

Qui ignora aquesta regla pot ser acusat de prevaricació, que és el delicte que comet un funcionari públic que actua injustament a propòsit.

Potser el primer pas seria recordar discretament a l’inspector l’article 95 LIVA i que és ell qui ha de demostrar l’us privat dels vehicles i no l’empresa.

Si això no venç l’abnegada tenacitat del funcionari, llavors se li podria recordar que està obligat a fer una aplicació diligent de la llei i que pot tenir responsabilitat personal si no ho fa.

Si el segon pas no dona resultat, no quedarà més remei que signar l’acta en disconformitat i fer recurs contra la liquidació i la sanció.

Probablement es guanyarà.^

Un consell pràctic extret del meu manual secret de gramàtica parda

Tot i que això comporti haver de fer un recurs contra la liquidació, si veiem que l’inspector està molt entossudit amb el tema i que no el convencerem de cap manera, és molt aconsellable no insistir i reservar el nostre argumentari per al recurs. Si insistim i ens trobem amb un tossut, probablement aconseguirem que un cas més es converteixi en el cas, i llavors l’inspector ens començarà a demanar tota mena de documents per mirar de demostrar que el vehicle és d’us privat (factures d’hotels, factures de clients, reparacions, assegurances, pagaments de sancions de trànsit, etc.). El calvari pot ser considerable i pensa que, diguin el que diguin, sembla que els inspector cobren un plus de productivitat en funció de les actes que fan.^

Conclusió

La resposta a la consulta és que és l’inspector qui ha de demostrar que els vehicles no es fan servir per a ús empresarial.

L'empresa no cal que faci res: la presumpció està de la seva part.