El menú funciona amb Explorer, no usis Chrome, ja ho arreglaré quan podré

LA PRESÓ AL REGNE D'ESPANYA: situació actual i perspectives de futur.

Autora: Lluna Gràcia Malfeito

Tutor: Santiago Franco

Data: 14/12/2010

I. PROPÒSIT

Em va costar decidir el tema del treball de recerca. Volia fer alguna cosa que em permetés aprendre sobre un tema desconegut i, a la vegada, que tingués a veure amb el món del Dret, al que vull dedicar la meva formació. Aleshores, em va venir a la ment el tema de les presons: Tothom sap què és una presó però no hi ha tanta gent que sàpiga com funciona.

A l’hora de delimitar i centrar els objectius d’un tema tan ampli, em vaig plantejar diverses opcions:

La maternitat a la presó: Pot anar a presó una dona embarassada?  En cas afirmatiu, naixerà el nen essent un reclús?

Els funcionaris de les presons: Com viu la presó una persona lliure però que ha de conviure amb reclusos vuit hores al dia?

Aleshores vaig decidir centrar-me en la situació actual de les presons i, per tant, la principal finalitat dels centres penitenciaris: la rehabilitació perque delimitava força el tema i, a la vegada, es centrava en la situació actual.

Quan parlem de la presó avui en dia, és molt important esmentar el progrés que s’ha fet cap a alternatives que puguin estalviar l’ingrés en un centre penitenciari de persones que hagin comés delictes lleus. Volia parlar de les alternatives a la presó, de la seva importància, la seva viabilitat i, a l’hora, si són útils per a les persones que han de complir les penes.

II. PLANTEJAMENT

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana la presó és la pena de privació de llibertat que s’imposa a una persona per un temps determinat. Presó és també un espai físic al que una persona que ha comés un delicte passarà un temps durant el qual reflexionarà sobre la il·legalitat dels seus actes.Potser aquestes definicions són poc orientatives de la veritable naturalesa de la presó per qualsevol persona que mai ha entrat en un centre penitenciari.

Després d’haver estat parlant amb persones que, o be han treballat o han tingut contacte directe amb el món de les presons crec que les coses són molt diferents de com les imaginem des de fora. La majoria de les persones amb les que he pogut parlar m’han pogut confirmar que, avui en dia, les presons no compleixen la major part de les funcions per les quals han estat creades ja que, ni rehabiliten, ni donen un tracte adequat als presos.

En aquest treball intento explicar la realitat dels centres penitenciaris de l’Estat espanyol. Actualment cal destacar que la nostra societat no hauria de veure la presó com a mètode de càstig, sinó com un centre de reinserció social que, teòricament, és la base del sistema penal actual, atès que no busca castigar al delinqüent, sinó ajudar-lo a deixar els hàbits que el van portar a delinquir i donar-li una oportunitat per transformar-se en una persona útil per a la societat.

Les qüestions que miro d’esbrinar són:

Amb aquest estudi es pretén assolir diferents objectius relacionats amb el coneixement i la investigació del món penitenciari:

1. LES PENES PRIVATIVES DE LLIBERTAT

Es denomina pena privativa de llibertat a una pena imposada per un tribunal, com a conseqüència d’un procés penal, que consisteix en treure a un ciutadà la llibertat de moviment durant un període determinat, de manera que quedi reclòs en un lloc creat amb aquesta finalitat.

Les penes privatives de llibertat són la presó, la localització permanent (nova pena que està substituïnt l’arrest de cap de setmana) i la responsabilitat personal subsidiària per impagament de la pena de multa.

1.1. Localització permanent i arrest de cap de setmana

1.1.1. La localització permanent

La localització permanent és una mesura que obliga a una persona a estar perfectament localitzable i a disposició del jutge de vigilància penitenciària durant un període determinat de temps.

Segons l’article 371 del Codi Penal:

La localització permanent obliga a la persona penada a estar al seu domicili o en algun lloc determinat per el jutge el qual ha fixat la sentència. Si el penat ho sol·licita i les circumstàncies ho aconsellen, el jutge o el tribunal poden acordar que la condemna es compleixi durant els dissabtes i diumenges o de forma no contínua.

Si el condemnat incompleix la pena imposada pel jutge, aquest haurà de prendre les mesures escaients tretes de l’article 468.

L’article 468 del CP estableix que:

tots aquells penats que incompleixin la condemna, seran castigats amb la pena de presó des de sis mesos a un any en cas de que estiguin privats de llibertat.

1.1.2. L’arrest de cap de setmana

En aquests casos es considerarà que el cap de setmana té una durada de 36 hores i comportarà la privació de llibertat durant dos dies. La durada màxima de la condemna és de vint-i-quatre caps de setmana, si no era que la pena s’imposava en substitució d’una altra.

El compliment es realitzarà generalment durant els divendres, dissabtes i diumenges encara que és possible que, en atenció a les circumstàncies personals del condemnat, s’acordi el compliment de l’arrest durant altres dies de la setmana.

La pena d’arrest de cap de setmana es complirà en el centre penitenciari més proper al domicili del penat o be, en un dipòsit municipal de detinguts. L’ingrés a l’establiment penitenciari, s’ha de fer entre les vuit del matí del divendres i les dotze del migdia del dissabte. A partir d’aquesta hora no es permet l’entrada de cap pres. Si el reclús cometia dues faltes de compliment sense justificar, el jutge de vigilància podria acordar que l’arrest fos complert ininterrompudament.

1.1.3. La progressiva implantació de la pena de localització permanent en perjudici de la d’arrest de cap de setmana

La supressió de la pena d’arrest de cap de setmana obeeix a raons econòmiques bàsicament, ja que resultava molt cara la seva execució.

També la seva discutida eficàcia doncs, en dependre el compliment de la pròpia voluntat de les persones penades, amb la obligació de presentar-se ells mateixos a la presó, feia que s’anotessin uns índex molt alts d’incompliment de la pena.

Actualment aquesta pena d’arrest de cap de setmana està entrant en deteriorament en benefici principalment de la pena de localització permanent(explicada anteriorment), la qual intenta tenir els mateixos efectes sobre el pres i fa molt més assequible la vigilància i el correcte compliment de la pena.

1.2. Responsabilitat personal subsidiària per impagament de multa.

Aquesta pena s’aplica si el ciutadà no paga l’import de les multes que li han posat.

L’article 53 del CP estipula que:

Si el condemnat no satisfà voluntàriament o per via de constrenyiment, la multa imposada, quedarà subjecte a una responsabilitat personal subsidiària d'un dia de privació de llibertat per cada dues quotes diàries no satisfetes, que, tractant-se de faltes, pot complir mitjançant localització permanent. També podrà el jutge o tribunal,amb la  prèvia conformitat del penat, acordar que la responsabilitat subsidiària es compleixi mitjançant treballs en benefici de la comunitat. En aquest cas, cada dia de privació de llibertat equival a una jornada de treball.

1.3. La presó.

Es designa amb el nom de presó a els espais que estan específicament pensats, dissenyats i construïts per albergar a individus considerats criminals o perillosos per a la resta de la societat.

La presó té per objectiu, doncs, mantenir en captivitat als que no respecten la llei establerta per una societat i han de rebre algun tipus de pena per aquesta situació. A la vegada intenta reconduir els penats per evitar una possible reincidència.

2. BREU HISTÒRIA DE LES PRESONS ESPANYOLES

Al llarg de la història sempre ens hem trobat amb diferents tipus de presons, calabossos o masmorres on s’allotjaven als presos però, al mateix temps que la nostra societat ha anat canviant i evolucionant, les presons s’han convertit pràcticament en institucions completament aïllades. Per observar l’evolució històrica de les presons no sabríem a partir de quin període podríem començar a parlar-ne ja que pràcticament no podríem establir relació a causa de les grans diferències entre una època i l’altre. La influència  que més ha incidit en el sistema actual i que, per altra banda, tenim més propera seria sens dubte el franquisme perquè, durant aquest període, van ser ocupades per milions de presos.

2.1. Durant el franquisme: La presó com a càstig

Després del cop d’estat de Juliol de 1936 liderat per Francisco Franco, els centres de reclusió van patir un gran moviment de presos. Per una part, degut a l’alliberament de presoners polítics afins al règim, principalment falangistes i per altra banda, a causa de l’empresonament massiu de republicans.

Les presons es van anar omplint de persones acusades de diversos delictes, com ser fidel a la República o tenir tendències homosexuals, per exemple Això va saturar les presons, que van haver de recórrer a llocs de reclusió improvisats com, per exemple, esglésies, escoles i, fins i tot, fàbriques abandonades.

Les feines a les que estaven obligats els reclusos eren diferents segons el  lloc geogràfic on estaven les presons però, en qualsevol cas, podríem parlar d’explotació de l’ésser humà. Normalment el treball del reclús girava entorn les obres públiques, des de la construcció d’obres hidràuliques , fins a carreteres o vies de ferrocarril. Les jornades laborals acostumaven a durar entre dotze i catorze hores i en molts pocs casos rebien diners a canvi.

Si es concep la presó com a càstig és important parlar de les situacions tan precàries a les que s’exposaven els presos en el tema d’higiene, perquè a moltes presons o no hi havia ni dutxes ni banys i, en alguns casos, se’n prohibia l’ús. És per aquestes causes que les presons estaven plenes de persones malaltes, que tampoc podien ser ateses correctament pel la manca de metges i de material. També cal remarcar que, per molts dels carcellers, el presos no tenien cap tipus de dret.

Eren molt comunes les pallisses, tortures i vexacions, que no podien ser denunciades per la repressió que patien els presos. Per reflectir la gravetat del que estic exposant puc dir que només entre el període comprés entre 1939 i 1944 es van registrar 192.684 morts enterrats en fosses comunes.

2.2. En període de democràcia: La presó com a institució rehabilitadora

Quan es va instaurar una democràcia a l’Estat, les condicions de vida de les presons i les seves finalitats bàsiques van canviar i els presos polítics van ser alliberats després de la mort de Franco. La constitució de 1978 va fer possible un canvi en el sistema penitenciari espanyol, perquè s’hi recullen les bases de les lleis que encara avui son vigents.

A partir d’aquest moment tot va anar millorant, tot hi que no suficientment. Van desaparèixer els treballs forçats però les feines a les que podien optar els presos seguien estan molt poc remunerades. Un cop aprovada la Constitució, va passar molt de temps fins que no es va crear la Direcció General  d’Institucions Penitenciàries, el Reglament Penitenciari i la Llei Orgànica General Penitenciària, que, hores d’ara, regulen tot el que fa referència al sistema penitenciari estatal.

Des de la fi de la Dictadura es pot veure una evolució molt gran perquè hem canviat totalment el significat de la paraula “presó”, que ha passat de ser un mètode de càstig a una institució rehabilitadora quina funció principal és la reinserció dels reclusos.

2.3. La reforma penitenciària a Catalunya.

La Llei Orgànica General Penitenciària (LOGP) defensa els principis que conformen el sistema penitenciari, els drets, garanties i deures dels reclusos. És una norma progressista, inspirada en les lleis penitenciaries dels països més avançats, que propugna un sistema penitenciari flexible, progressista i humà, adreçat a la finalitat primordial d’aconseguir la reeducació i la reinserció social dels sentenciats a penes i a mesures privatives de llibertat.

En la Llei apareix una circumstància extraordinària que cal remarcar. És la primera norma aprovada per les Corts sorgides de la Constitució de 1978. Aquest és un fet significatiu que indica la preocupació del legislador per acabar amb la situació calamitosa heretada de la Dictadura i una gran prova que la reforma i la modernització de les institucions penitenciàries es considerava una prioritat absoluta per a la societat de la jove democràcia. Tot això crec que val la pena recordar-ho ara, quan l’opinió pública sembla mostrar certa indiferència per les condicions penitenciàries i la seva potencial reforma.

Si bé podem veure que les condicions generals han millorat en els trenta-cinc anys de democràcia, no és menys cert que encara estem molt lluny d’aconseguir una de les finalitats més importants d’un centre penitenciari: la reeducació i reinserció social de la majoria de presos.

La Generalitat s’ha d’ocupar perquè això sigui complert a Catalunya. I, conseqüentment, s’ha de prestar atenció prioritària a conèixer la situació i les condicions dels centres penitenciaris que en depenen. La Generalitat de Catalunya té competències d’execució de la legislació del Estat en matèria penitenciària. Els serveis es van transferir el més de febrer de 1984 i avui encara són vigents. Això vol dir  que a partir d’aquella data, l’administració, gestió, control i inspecció dels centres penitenciaris catalans, correspon a l’administració catalana. Com a conseqüència, la responsabilitat de garantir la plena efectivitat dels drets dels reclusos recau directament en el Govern de la Generalitat.

3. FUNCIONAMENT DE LES PRESONS A L’ESTAT

3.1. Estructura

A mitjans de la dècada dels 90 es va modificar el Codi Penal i la Llei General penitenciària. També es va començar a gestionar la construcció de nous centres penitenciaris inspirats en els criteris d’aquestes noves lleis. Es van enviar arquitectes a altres països buscant models adequats. El resultat fou la construcció de les macro presons, repartides per tot l’Estat i amb una capacitat aproximada de 1.800 a 2.000 interns per centre

Es va reformar el perímetre exterior amb murs més alts, grans reixes i una elevada torre de control, en la majoria dels casos només accessible per via subterrània per evitar la presa de control en cas de motins, des de la que es controla tot el sistema de seguretat del centre.

A l’interior d’una presó convencional podem trobar diferents tipus de mòduls:

De manera general, aquesta és l’estructura de la majoria de les presons actualment en funcionament a l’Estat. No totes són iguals, algunes tenen distribucions i serveis diferents.

Quant als centres anteriors a la reforma penitenciària, actualment solen estar obsolets atès que no tenen moltes de les infraestructures vigents en les presons modernes. Les presons reflecteixen la societat existent en cada moment i cada país reflexa a través dels seus centres penitenciaris el nivell social assolit.

3.2. Les presons mixtes.

L’Estat espanyol és un dels pocs països que té presons d’homes i dones.

3.2.1. Funcionament d’una presó mixta:

Dels quinze mòduls en que aproximadament es divideixen aquesta mena de centres, uns tres o quatre estan destinats a dones, i la resta l’ocupen els homes. Tot i ser en el mateix centre, als mòduls d’homes no hi poden accedir les dones, de la mateixa forma que les dones no poden accedir als mòduls dels homes.Els mòduls de dones estan vigilats per funcionàries però, pel que fa a la resta del règim, tenen els mateixos horaris i les mateixes activitats que els homes.

Els únics llocs on homes i dones coincideixen en el mateix mòdul són:

Si un home i una dona, tot i que no es coneguin, intercanvien cartes durant un mínim de tres mesos. Quan això passa, poden demanar comunicar-se en vis-à-vis íntim, en considerar la direcció del centre que mantenen una relació formal.

A la zona poliesportiva de la presó, degut als nombrosos interns que hi pot haver al centre, coincideixen mòduls de diferents sexes, però sempre realitzen activitats esportives diferents

També és possible que coincideixin en el recinte sociocultural, sigui al saló d’actes, a les classes d’educació bàsica o als cursos tècnics, doncs les activitats acostumen a ser mixtes.

Totes les activitats són vigilades per funcionaris tot i que els presos aprofitin qualsevol descuit per mirar de tenir qualsevol tipus de relació amb el sexe contrari. Els càstigs en casos d’incomplir les normes són durs.

3.3. Contactes exteriors

Hi ha dos tipus de contactes personals amb l’exterior: La visita ordinària i el vis-à-vis.

3.3.1. Visita ordinària, sense contacte físic, només auditiu i visual

És la més habitual i es fa generalment tots els dissabtes i diumenges. Durant quaranta minuts i la comunicació es manté en una cabina individual i amb separació física mitjançant una mampara de vidre. Hi poden ser presents els amics o familiars prèviament autoritzats. Totes les coses que els visitants porten als presos cal deixar-les a l’entrada, i es lliuraran als interns un cop hauran estat inspeccionades. Els diners que vulguin fer arribar seran ingressats automàticament al compte de peculi: diners que els familiars i amics poden dipositar en aquest compte, en efectiu al mateix centre o per gir telegràfic.

Els presos tenen dret a una comunicació setmanal i, si els familiars viuen lluny del centre penitenciari, és poden unir dues en una en el mateix dia.

3.3.2. Els vis-à-vis

Consisteix en una comunicació directa i física que es manté en una cel·la privada.

Per poder tenir un vis-à-vis, primer, cal que el pres ompli una instància (document intern utilitzat per a qualsevol petició o queixa) i hi faci constar el nom i DNI de les persones amb les que vol mantenir la comunicació. La direcció del centre ha d’aprovar-la.

Per regla general un reclús amb un comportament correcte té dret a vis-à-vis al mes.

Tipus de vis-à-vis:

3.4. Permisos.

Els permisos són autoritzacions per sortir del centre penitenciari durant un període de temps, normalment curt.

La principal finalitat dels permisos de sortida és la readaptació progressiva a la vida en llibertat.

Hi ha dos tipus de permisos de sortida:

La llei estableix que qualsevol pres que compleixi condemna per delicte de segon o tercer grau, hagi completat una quarta part de la seva condemna, i tingui bona conducta, pot obtenir permisos de sortida. No obstant, és costum que les juntes de tractament no donin aquests permisos fins que la persona presa no hagi complert almenys la meitat de la condemna.

La persona presa podrà obtenir aquest permís sempre que el centre tingui constància que hi ha un familiar que se’n fa responsable mentre dura el permís.

Els principals motius pels que es pot denegar un permís de sortida, són els següents:

3.5. Treballadors de la presó

La presó és un recinte estructurat de manera prou complexa com per donar importància als principals càrrecs que es poden tenir dins i les jerarquies que s’estableixen entre treballadors

Els funcionaris de presons es classifiquen segons el grau de responsabilitat i la tasca que tenen encomanada i són els següents:

4. LA REHABILITACIÓ

Diu la Gran Enciclopèdia Catalana que rehabilitar es restituir a una persona o cosa al seu primer estat. Una paraula també molt utilitzada quan parlem dels presos és la reinserció: reinserir és integrar una persona en una col·lectivitat de la qual ha estat separada temporalment a causa d'algun problema social.

Si llegim aquestes definicions és fàcil veure que tenen un alt grau de similitud entre elles. Però el que cal destacar es que en aquestes dues paraules,(usades sovint quan parlem de les principals finalitats dels centres penitenciaris), partim de la base que totes aquestes persones han estat inserides correctament dins la societat i, probablement, en la majoria dels casos no és així. El que cal plantejar és si es pot rehabilitar o reinserir una persona que mai ha estat habilitada o inserida correctament per viure com a ciutadà. En  aquest cas s’hauria de veure la infància i adolescència que han tingut els presos i reflexionar sobre el nostre mètode educatiu i si no seria més convenient crea recursos per inserir a una persona per a viure com a ciutadà durant la seva infantesa, enlloc d’intentar educar-la després d’haver violat la llei.

4.1. Teoria de la rehabilitació

Estarem d’acord en que una de les principals finalitats de la presó és la reinserció. Si be al CP no s’estipula cap article destinat aquesta tasca, la constitució espanyola si que en parla.

En concret, l’article 25 de la Constitució Espanyola diu:

Las penas privativas de libertad y las medidas de seguridad estarán orientadas hacia la reeducación y reinserción social y no podrán consistir en trabajos forzados. El condenado a pena de prisión que estuviere cumpliendo la misma gozará de los derechos fundamentales de este Capítulo, a excepción de los que se vean expresamente limitados por el contenido del fallo condenatorio, el sentido de la pena y la ley penitenciaria. En todo caso, tendrá derecho a un trabajo remunerado y a los beneficios correspondientes de la Seguridad Social, así como al acceso a la cultura y al desarrollo integral de su personalidad.”

D’aquesta manera podem observar que la teoria de la rehabilitació existeix al Regne d’Espanya, atès que l’article ens parla de la importància de la reeducació dels presos. Això significa que, a nivell legal, es considera prou important com per parlar-ne en un article de la Constitució.

4.2. La pràctica de la rehabilitació

Després d’haver comprovat que la Constitució del Regne dedica un article a parlar sobre la necessitat de rehabilitar als presos, en buscar informació sobre la pràctica d’aquesta reeducació, els resultats no són tan positius.

Per una banda, cal destacar que el sistema penitenciari del Regne ha d’assumir unes presons enormement massificades, tot i que no és un territori on hi hagi una gran inseguretat ciutadana. Al llarg del 2010 les presons del Regne han recollit a 76.055 interns, quan la capacitat màxima dels centres penitenciaris és  de 40.000 cel·les a disposició. Aquesta situació provoca que, a la pràctica, la tasca de rehabilitar o reeducar sigui molt complicada, perquè el alt nombre de presos a cada centre no permet que els penats puguin tenir un tractament adequat i personalitzat. La massificació afecta molt negativament la qualitat de vida mínima exigible dins d’un centre penitenciari.

Cal també destacar que, en els últims anys, els informes duts a terme per ACAIP han revelat que la possibilitat que es dona als presos d’estudiar dins les presons ha fet que s’hagi pogut comprovar que dels presos que van cursar algun estudi durant la seva estança  a la presó, només un 3% va reincidir en el delicte després de la seva posada en llibertat. En canvi el promig de reincidència de la població penitenciària sense estudis arriba a ser del 25%, una xifra vuit vegades superior.

4.3. Organització no governamental Presos Sense Fronteres

Tot i que la Constitució ens parla de la necessitat d’aquest tractament, en l’actualitat assolir la rehabilitació dels presos sembla una tasca difícil. Tot hi això hi han col·lectius que creuen que la reinserció social és possible. És el cas de Presos Sense Fronteres:

Presos Sense Fronteres és una ONG dedicada a la reinserció i rehabilitació de persones empresonades, a les que dona suport jurídic, psicològic, econòmic, laboral i humà.

4.3.1. Orígens de la ONG:

A l’any 2003, un grup d’advocats i un capellà de presons es van trobar amb la necessitat de donar solucions globals tan als presos que ho sol·licitaven com a les seves famílies. El projecte va anar agafant força i aquell mateix anys van decidir crear una ONG (Presos sense Fronteres) des de la qual gestionar tots els propòsits.

4.3.2. Objectius:

Va ser creada amb la principal finalitat d’ajudar a promoure i millorar la situació de les persones, sense distinció de nacionalitat, que es trobin internes en qualsevol centre penitenciari del Regne, mitjançant la defensa dels interessos dels presos i de totes les persones directament relacionades per un vincle afectiu amb ells amb l’aspiració de proporcionar un entorn social, laboral i afectiu adequat per a la seva completa reinserció i rehabilitació.

4.3.3. Activitats principals

Les principals activitats de l’Associació són:

4.3.4. Idees futures

Els projectes i perspectives de l’Associació són:

5. SITUACIÓ ACTUAL DEL SISTEMA PENITENCIARI

5.1. Pena i política: una relació perversa

El sistema penal del Regne està en situació de greu saturació, tot i que la criminalitat no és massa elevada, si es compara amb d’altres països.

A causa de pocs però greus delictes de gran repercussió mediàtica, que creen morbositat o alarma social, es produeixen greus pressions sobre els polítics, que tenen una tendència injustificada a penalitzar conductes que abans no comportaven la privació de llibertat. Aquestes conductes podrien ser millor tractades amb altres mètodes que no fossin les penes de presó.

 Les persones no tècniques tenen una forta tendència a considerar la pena com una venjança social, és la famosa i antiga llei del talió: ull per ull, dent per dent. Aquest és l’instint bàsic de les forces socials majoritàries. Un exemple el tenim en els canvis legislatius recents per exigir el compliment íntegre de les penes, sense que el pres es pugui beneficiar de la teràpia de rehabilitació per veure reduïda la durada de la seva condemna.

Un dels fracassos mes espectaculars del sistema penal actual és el cas de la violència de gènere, en el qual, tot i s’han augmentant les penes als delinqüents i s’han establert normes penals molt dures en benefici de les dones, no només no ha disminuït el nombre de morts sinó que han augmentat.

5.2. Immigració.

Un fet important a destacar sobre la situació actual de les presons és l’espectacular augment que han suposat els immigrants en el nombre de presos totals.

Al Regne, la xifra de presos estrangers ha passat de representar un 18% a l’inici de l’any 2000, a més d’un 35% en només deu any, segons les últimes dades recollides pel principal sindicat de presons ACAIP. Des de l’any 1975 només hi han hagut quatre anys en els quals no hagi augmentat el nombre d’estrangers a les presons.

A continuació analitzaré un quadre estadístic sobre les persones que actualment compleixen condemna al Regne segons la nacionalitat de l’infractor:

País España Resto Unión Europea Resto Europa América Africa Asia Oceanía
Prisión 84.457 11.097 1.394 10.613 12.079 1.231 285

Per conèixer la realitat del sistema penitenciari cal aprofundir en el nombre de presos que hi actualment en els nostres centres penitenciaris.

Al Regne en els últims anys s’ha sofert un increment de la població immigrant considerable i és necessari veure de quina manera ha repercutit en el nombre de presos que actualment compleixen condemna.

Per fer aquesta valoració la font de la qual he extret el quadre estadístic és l’INE, publicat el desembre de 2008.

Es tracta d’un quadre estadístic a nivell absolut de les penes que s’estaven complint a Espanya dividides segons el continent del infractor durant l’any 2009.

He complementat la informació que ens dona el quadre amb unes estadístiques fetes per ACAIP on es detalla la nacionalitat exacta del pres. De la comparativa he extret les següents idees:

En el quadre trobem que la nacionalitat que té mes condemnats a tot l’estat és la Espanyola, amb 84.457 presos complint condemna.

A continuació apareixen els Africans amb un nombre de 12.079 presos. Segons les estadístiques fetes per ACAIP els països Africans que més presos tenen al nostre país són: Marroc amb 4597 presos(23.93%) i Algèria amb 1071 presos(5.58%).

En tercer lloc se situen els presos provinents de la resta de la UE amb una xifra de 11.097 presos. Els països que a l’any 2008 constaven amb  més nombre de delinqüents  condemnats a l’estat espanyol són: Romania amb 1448 presos (12.14%)  França amb 410 presos (2.13%)

Tot seguit  trobem Amèrica amb 11.097 presos condemnats encara que un 85% són procedents d’Amèrica Central i Sud Amèrica. Els principals països són: Colòmbia amb 2118 presos (11.03%), Equador amb 691 presos (3.60%) i Veneçuela amb 576 presos (3.00%).

A continuació i ja amb un gran davallada de les xifres, trobem la resta de països d’ Europa que no formen part de la UE amb 1.394 presos. Els països que al 2009 no formaven part de la UE són els següents: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburgo, Països Baixos, Dinamarca, el Regne Unit, Irlanda, Grècia, España, Portugal, Àustria, Finlàndia, Suècia, Xipre, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, República Txeca, Bulgària i Romania.

En penúltim lloc trobem als Asiàtics amb 1.231.

Per acabar i en últim lloc està Oceania amb només 285 presos.

5.2.1. Conclusions

Cal remarcar que la última estadística feta per l’ INE i ACAIP és de 2008 i per tan aquestes dades absolutes poden haver variat lleugerament.

El col·lectiu més gran de presos complint condemna a Espanya són els Marroquins, que suposen un (26.8%) seguits dels Colombians amb un 10.9% i els Romanesos i Algerians amb un percentatge del 7.2% i el 6.4% respectivament.

Amb només aquestes dades, copsem a simple vista que són directament proporcionals les nacionalitats dels presos amb la situació econòmica i social del país on provenen. A més pobresa, més presos a les nostres presons.

Vist l’ increment dels estrangers a les presons del Regne cal plantejar fins a quin punt no hauria d’existir la repatriació per a tots els delinqüents immigrants perquè complissin condemna al seu país.

5.3. Tractaments

Una de les característiques essencials que hauria de definir el sistema penitenciari actual és el tractament individualitzat de cadascú dels presos. Només una atenció i seguiment mínimament personalitzats suposen una certa garantia per aconseguir l’èxit de la tasca rehabilitadora que es pretén dur a terme dins la presó.

Per fer-ho possible, els centres penitenciaris han de comptar amb un equip de tractament format per educadors, juristes, treballadors socials i psicòlegs. Aquest equip hauria de visitar regularment els interns en funció de les necessitats de cadascú i, com a mínim, la visita s’hauria de convertir en obligatòria cada sis mesos, de forma que la revisió es faci amb els criteris suficients.

Aquesta és la teoria que caldria dur a terme, tot hi això l’atenció i els serveis sanitaris no estan, en molts casos, en un nivell acceptable.

La droga és, probablement, un dels principals problemes a nivell general, però dins les presons aquesta evidència s’accentua considerablement.

Un ampli percentatge de la població reclusa al Regne està a la presó, directa o indirectament, a causa de les drogues, i aquest hàbit es perllonga més enllà del seu empresonament, dificultant tot el procés de tractament de rehabilitació i reinserció social.

Tampoc cal oblidar que es tracta també d’un problema sanitari, atesa la seva relació directa amb malalties com la SIDA.

5.4. Educació i formació

L’educació i la cultura dins la presó és un problema greu degut bàsicament a les seves mancances. Partint de la base de l’espai, dins la presó acostumen a haver-hi pocs espais dedicats a l’estudi, apart de la biblioteca on no tots els presos poden entrar per motius de seguretat. , aquest accés restringit limita qualsevol projecte educatiu que serveixi posteriorment al pres per a una incorporació laboral en un ambient totalment normal fora de la presó

Per poder realitzar uns estudis, el pres no compta amb un programa prèviament establert donat que l’èmfasi en la seguretat fa que les institucions penitenciàries fracassin a l’hora de plantejar l’elaboració de programes d’estudis efectius que permetin al reclús un desenvolupament cultural bàsic.

Apart de l’estudi, la majoria de presons compta amb altres activitats culturals alternatives. En el cas de voler assistir a alguna d’aquestes activitats, el pres ha de demanar un permís especial, que no sempre és concedit per motius de seguretat; l’accés és més restringit que el de les biblioteques perquè en aquestes activitats es veuen implicades persones que no formen part de la institució, com poden ser les associacions d’ajut als presos, les parròquies o qualsevol altre tipus d’associació de voluntariat.

5.5. Ocupació laboral dels interns

En parlar dels diferents treballs als que un reclús pot accedir, ens trobem amb el similar problema de l’educació; la manca d’espais per al desenvolupament de les activitats laborals, així com la falta de material, provoca que no es pugui realitzar correctament cap tipus de treball en condicions.

Les activitats laborals que podem trobar a la presó son principalment de dos tipus.

Les primeres són les que fan els presos encarregats de treballs relacionats amb el funcionament de la presó. Les tasques que duen a terme acostumen a ser des de treballs dins la cuina fins a escombriaires o paletes. Les jornades dels presos no acostumen a tenir res a veure a les d’un treballador lliure. Hi ha que només treballen unes hores al dia i en altres casos les jornades pugen fins a vuit hores diàries,en aquest últim cas les hores de feina si que estan remunerades però el salari és inferior al salari mínim establert.

L’altre tipus d’activitat que es duen a terme a les presó és la dels tallers, però a diferència, aquesta no està realitzada per el personal de la presó si no que són cursos impartits per l’INEM o associacions d’ajuda als presos. En qualsevol dels dos casos el rendiment acostuma a ser deficient perquè els cursos no són complementats amb uns estudis, aquesta és una de les principals causes per les que la majoria dels presos abandonen els cursos abans d’acabar-los.

Apart dels tallers, hi han uns altres que pràcticament han desaparegut de les presons però que van ser molt importants duran la dècada dels 70. Són tasques que depenen de l’organisme autònom “Treballs Penitenciaris” però al mateix temps estan controlades per la Direcció General d’institucions Penitenciàries. Els tallers acostumen a estar associats a fàbriques o empreses que encarreguen l’elaboració de productes; normalment es tracta de treballs en cadena. Van ser aprovats per la Llei al Decret de Maig de 1937, on es reconeixia el dret a treballar dels presos encara que, en aquella època, la Llei va ser usada per l’explotació de reclusos

L’avorriment dins els centres penitenciaris per part dels reclusos i els beneficis que obtenen per acceptar aquests treballs o tallers, sigui l’accés a un menjar millor o la reducció de pena per bon comportament, és el que impulsa als presos a fer aquestes tasques. Actualment s’està posant en dubte si els treballs a la presó han de ser considerats com a tals, perquè només ofereixen al pres un via d’escapament i un entreteniment, però en la majoria dels casos no ofereixen un treball professional.

5.6. Gràfic de la situació actual

El següent quadre extret de l’INE, ens mostra el tant per cent de condemnats, dividit per sexe i edat. Aquest quadre estadístic ha estat elaborat amb dades recollides al llarg del 2009, i ens permet configurar una visió global del moment que travessa el sistema penitenciari del Regne.

Les principals característiques que se n’extreuen són:

L’any 2009 el 90.6% dels condemnats van ser homes mentre  que el 9.4% van ser dones.

En relació a l’edat, els grups més freqüents van ser entre els 26-30 anys en el cas del homes (17.4% del total) i el col·lectiu de 21-25 anys en el cas de les dones (18.7%)

Al llarg del 2009 la mitjana de condemnats va ser de 34,4 anys (34,5 anys en els homes i 33’4 en les dones)

5.7. Condemnats segons llocs de condemna.

·Informació extreta dels estudis de l’INE:

Catalunya va ser el segon territori del Regne en condemnats, amb el 15,20%, desprès d’Andalusia, però la que té el major percentatge d’estrangers, amb 19,10%.

Andalusia va ser la comunitat autònoma a la que es van inscriure més condemnats durant l’any 2009, amb el 20.9% del total. Per darrere es va situar la Comunitat Valenciana(11.4%)

Les ciutats que van presentar un índex més alt de condemnats per cada 1.000 habitants van ser Ceuta i Melilla.

Per altra banda les que van presentar un índex més baix de condemnats foren Castella i Lleó (3.25%) i Extremadura (3.61%)

6. MESURES ALTERNATIVES A LA PRIVACIÓ DE LLIBERTAT

Per parlar dels espais alternatius a la privació de llibertat establerts al Codi Penal i al Reglament Penitenciari hem de considerar que, segons l’article 35 del Codi Penal, són penes de privació de llibertat la presó, l’arrest de cap de setmana i la responsabilitat personal subsidiària per impagament de la pena de multa.

Les mesures penals alternatives permeten als òrgans judicials (jutges i tribunals) donar una resposta menys aflictiva que les penes privatives de llibertat per la comissió d’una falta o d’un delicte lleu o menys greu, al temps que es respecten els drets de les víctimes.

Segons la el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, els principals objectius de les mesures alternatives són els següents:

Sensibilitzar les diferents institucions (òrgans judicials, centres de tractament, etc.) sobre la necessitat de desenvolupament de sancions penals alternatives a la presó.

Afavorir la responsabilització i implicació de la societat en el desenvolupament d’aquests  programes.

Fomentar la dotació de recursos adients, contribuir a l’avaluació dels existents i fer propostes de col·laboració amb altres organismes o administracions.

6.1. La remissió condicional.

El CP preveu, a l’article 80, que l’execució de les penes de fins a dos anys pot quedar suspesa. Això significa que, tot i que s’hagi dictat sentència i aquesta sigui ferma, no s’executa.

6.1.1. Avantatges

Si la persona no comet cap delicte o falta durant el temps que duri la suspensió de l’execució de la condemna acabarà no complint la pena i esborrant els seus antecedents penals.

6.1.2. Requisits

6.1.3. Obligacions

6.3. Reclusió nocturna.

Segons l’article 7 del CP aquesta mesura consisteix en el tancament en establiments especials, des de les 22 hores de cada dia fins a les 6 hores de l’endemà.

6.3.1. Requisits

6.3.2. Obligacions

6.4. La parole

Em sembla important destacar el salt del legislador en imposar un sistema de mesures, aplicables a aquelles persones que sigui quina sigui la causa no ingressen a la presó. Per exemple, que no freqüenti determinats ambients, que no condueixi vehicles de motor, que no prengui substàncies alcohòliques. Etc…Aquestes previsions ja existeixen en molts països d’Europa i de Nord d’Amèrica. És el que podria  denominar amb el nom de parole.

No obstant, aquestes mesures requereixen un seguiment que en el nostre recent Dret no té suficients mecanismes que permetin el seu control. La inexistència d’aquests mecanismes es deu a la dificultat d’atribuir a un òrgan adequat les funcions de seguiment i control, així com la necessària atribució pressupostaria de fons públics.

Un dels problemes més importants quan ens referim al sistema de mesures alternatives a la pena privativa de llibertat és la finançament de les infraestructures destinades a fer efectives aquestes mesures alternatives , com per exemple l’arrest de cap de setmana

6.5. La probation

La llei de probation per a la suspensió de judici, contribueix a una resposta humana a la justícia penal, ja que el que procura és evitar les conseqüències negatives de l’empresonament.

Si parlem d’aquesta llei en àmbits internacionals plantegen les següents necessitats plasmades a les “regles de Tokio” 1.5 ( Regles mínimes de les Nacions Unides sobre les mesures no privatives de llibertat) “Els estats membres hauran d’introduir mesures no privatives de llibertat en els seus respectius ordenaments jurídics per a proporcionar altres opcions i d’aquesta manera, reduir l’aplicació de les de presó i racionalitzar les polítiques de justícia penal, tenint en compte el respecte pels drets humans, les exigències de la justícia social i les necessitats de rehabilitació del delinqüent”.

El element essencial de la Probation és com a mètode de reeducació del delinqüent: un pla de conducta en llibertat adaptant la resposta del dret penal a les circumstàncies que envolten el fet i  les condicions personals del imputat .

6.6. Treballs per a la comunitat.

Són treballs que s’imposen al condemnat i que està obligat a realitzar en el cas de que els accepti. Aquestes, són penes que substitueixen l’arrest de cap de setmana i l’ impagament de multa.

D’aquesta manera, una jornada de treball substituirà un dia de condemna, que a la vegada equival a 2 quotes diàries de la multa no pagada.

Per altra banda, cada dia d’arrest equivaldria a dos dies de treball per a la comunitat.

6.6.1. Emilio Calatayud

Emilio Calatayud Pérez és un magistrat espanyol, jutge de menors de Granada conegut per les seves sentències exemplars.

Els menors de Granada que es dediquen a cremar papereres han de treballar els caps de setmana amb els bombers. Un jove que circulava begut en moto va haver de visitar a tetraplègics que s’estaven rehabiliten d’accidents de transit durant un dia sencer, parlar amb les seves famílies i fer una redacció.

Un noi que robava, romandrà en llibertat vigilada durant tres anys en els quals estudiarà mecànica i treballarà per portar un sou a casa.

Així són les sentències de Emilio Calatayud: instructives, senzilles, proporcionals i eficients. A fet dels treballs a la comunitat, una oportunitat per tots aquells joves que la necessitat.

7. ENTREVISTES A PERSONES RELACIONADES LABORALMENT AMB EL MÓN PENITENCIARI

7.1. Entrevista a Lara Angelaro.

La primera entrevista va dirigida a Lara Angelaro, una argentina de 30 anys que porta des de els 25 participant en tallers per a presos de la presó de Quatre Camins. Vaig poder contactar amb ella gràcies a un amic en comú. De seguida que vaig poder contactar amb ella es va interessar a donar-me idees i em va començar a obrir les portes d’un mon gairebé desconegut per a mi.

P: Que t’ha portat a fer voluntariats a la presó?

R: Jo vaig començar a fer de voluntària a Marinva, que es dedica generalment a l’educació de nens i nenes a través dels jocs i les joguines. Va ser aquí on vaig descobrir la satisfacció dels voluntaris. Al cap d’uns dos anys de formar part d’aquest projecte, una companya em va oferir de participar dos dies a la setmana durant 2hores a la presó de quatre camins. Al començament no ho veia gaire clar però poc després vaig pensar que era una gran experiència i així va començar tot.

P: En el moment en que vas trepitjar la presó, et vas marcar algun objectiu?

R: La veritat es que un lloc així no està fet per macar-se objectius. Al començament vaig entrar a l’expectativa del que em trobaria, era la primera presó que trepitjava. El que tinc molt clar és que mai m’ho he pres com una feina, encara que sembli estrany, a aquestes altures,  per a mi és com una necessitat.

P: Parlant més de cara el present, quines son les satisfaccions personals que t’ajuden a treballar sense cobrar?

R: Ja he dit abans que en cap moment m’ho he arribat a prendre com una feina. És part del meu temps lliure la que els hi dedico. Suposo que per la moltes persones no seria gaire gratificant treballar amb ells, no són d’aquelles persones que t’agraeixen tot el que fas per ells, però és qüestió de temps i paciència. Cada dia abans d’entrar se’m plantegen diferents reptes i suposo que és la satisfacció de veure que lentament es compleixen es el que em va continuar amb aquest projecte.

P: Treballes amb alguna associació en especial?

R: Ara mateix som un grup de unes dotze persones que oferim tallers a presons catalanes amb l’ajuda de l’obra Social de la caixa, d’aquí és don traiem tots els recursos per poder dur a terme els tallers i les activitats.

P: I parlant de tallers i activitats, exactament de que tracten aquests tallers, és d’entrada lliure per a tots els reclusos i sincerament, en general creus que ajuden a la tan famosa reinserció social?

R: Els nostres tallers no estan predefinits, depèn dels dies. Amb el temps hem anat evolucionen. Es juga molt amb l’expressió corporal per exemple però també hi ha dies que simplement ens dediquem a jugar a jocs de taula( des de les cartes fins al parxís) Ara mateix tenim un grup de reclusos més o menys fixos i també invertim temps en ensenyar-los  els mètodes perquè siguin ells mateixos els que acabin fent de ludotecaris.

En quan als interns necessiten tenir el que es diu “bona conducta” per poder participar en aquests tallers i que per tan és totalment voluntari. Normalment acostumen a venir al nostre taller per dos raons: Perquè els tallers impliquen participació i això sempre es tindrà en conte quan tinguin la possibilitat d’obtenir la condicional, o be, perquè és un de les maneres que tenen ells per evadir- se.

La reinserció...és molt complicat. Per un banda m’agrada pensar que les hores que inverteixo tenen alguna finalitat, per petita que sigui, però, si vols que et sigui sincera la presó, no et diré que no han millorat però tenen gairebé la mateixa finalitat de quan es van inventar. Privar de llibertat, tenir-los tancats i que no molestin. També deixem que et digui que  a molts d’aquest interns no els pots parlar de reinserció, ja que ni tan sols han tingut un digna inserció en aquest mon.  Pocs reclusos amb els que treballo s’han despertat un dia i han decidit matar, robar, o violar, son coses que les han viscudes com a normals i aquest és el gran problema. S’ha d’invertir en educació quan encara són petits,perquè un cop son grans, és molt més complicat.

P: Ja per acabar seria molt interessant que comentessis alguna curiositat o alguna experiència que t’impactés.

R: Alguna curiositat? Potser la roba, al començament m’havia de vestir amb roba ampla, sabates planes, cabell recollit, sense pintar i sense arracades ni collars. La veritat es que em va sobtar moltíssim encara que amb el temps, quan veus que ells més o menys et respecten, t’oblides una mica de tot això.

I quant a experiència...

Doncs una de les experiències negatives va ser al poc de començar a treballar amb ells, quan un d’ells em va posar la ma a la jaqueta i em va intentar robar, però apart d’això mai he tingut ca problema, suposo que cal tornar a destacar que els nostres tallers són voluntaris.

7.1.1. Impressions personals

Lara no és una treballadora de la presó. La seva feina és de voluntariat i per tan les hores que ella destina a la presó no estan remunerades econòmicament. Segons ella, es aquest fet el que fa que s’involucri al màxim en la seva tasca de tallers.

La veritat és que jo crec que persones com Lara et fan veure que el canvi és possible si tots hi creiem. Que a les presons no només hi ha causes perdudes sinó persones que necessiten una nova oportunitat per poder reconduir la seva vida. La entrevista que li vaig plantejar em va fer veure que, si ella creu que encara que sembli lluny d’assolir, el canvi és possible, per què els demés no hi em de creure¿

Lara m’explicava que és considera un persona realista i que sap que ara per ara és bastant inviable aconseguir la rehabilitació de la majoria dels presos ja que en el fons el sistema no està pensat per assolir tanta responsabilitat però, que mentre hi hagi una minoria que aconsegueixi sortir de la presó i no tornar a delinquir, el seu voluntariat ja val la pena.

Jo crec que és molt important adonar-se’n de que tal i com a l’entrevista em va explicar Lara, segurament la majoria de presos no han rebut una bona educació i que els delictes per als quals estan a la presó són coses que han viscut com a normals en la seva infantesa i adolescència. Això em fa pensar que potser una de les solucions seria invertir en una millor educació i intentar que aquesta educació arribés a tots els joves, quan encara són a temps de decidir com volen que sigui el seu futur.

Quan parlàvem de la importància de l seva tasca,  vaig arribar a la conclusió de que si les presons necessiten de l’existència de voluntariats i voluntaris per fer tallers i intentar reeducar als presos, significa que l’estat no té suficients mesures per cobrir aquestes finalitats i que en part deixen aquesta tasca a associacions que de veritat creuen que aquest canvi és possible.

Una de les coses que més em va sobtar va ser quan vam estar parlant dels tallers que ells duen a terme dins de la presó. Em va explicar que hi ha un nombre molt més gran de presos dels que ens imaginem que volen participar-hi.  Això significa que hi ha molts presos que s’interessen per aprendre o que busquen evadir-se del mon en el que viuen,la presó.

En resum, aquesta entrevista m’ha ajudat a fer-me una petita idea de la importància de l’existència d’associacions que creuen que es possible reeducar als presos o si més no creuen que s’ha d’intentar. També he pogut descobrir la satisfacció personal que sent un voluntari fent els tallers amb els presos.

7.2. Entrevista a Marta Iglesias.

Després de parlar amb la Lara vaig pensar que potser el veritable problema dels delinqüents està en la seva adolescència. D’aquesta manera vaig aconseguir contactar amb la Marta Iglesias Campos, una noia que treballa a la unitat terapèutica del centre d’educació de menors amb problemes mentals de Tilés.

P: Bon dia, primer de tot, em podries explicar en que consisteix le teva feina?

R: Hola bon dia. Doncs Jo treballo a la unitat terapèutica d’un centre de menors. Treballo a la unitat de  psiquiatria(UT). Aquesta unitat és una anexió del centre de Til.lers, creada per l’hospital  de Sant Joan de Déu. La meva feina consisteix en  ajudar a tots aquells menors que per una raó o per una altre han arribat al centre.

P: Com has arribat a treballar a Til.lers?

R: Jo vaig estudiat educació social per vocació. La veritat és que mentre estudiava la carrera veia difícil dedicar-me professionalment a ser educadora social però la veritat és que vaig tenir molta sort.  Després d’acabar la carrera vaig començar a treballar de dependenta mentre llençava currículums i només tres mesos després em van trucar de la presó de la presó de quatre camins. Vaig estar treballant durant un any i mig més o menys però quan em van trucar de Sant Joan de i em van oferir una feina al centre de menors de Tilés no ho vaig dubtar. I des de fa un any que estic treballant aquí. També em truquen per fer suplències a diferents centres, com per exemple al de Sant Boi.

P: I havent treballat en una presó i en un centre de menors, quines son les principals diferències i semblances que has vist entre els dos centres?

R: La veritat es que jo crec que són dos mons bastant diferents. Per començar als centres de menors no hi ha funcionaris. Totes les persones que treballen als centres de menors no són funcionaris, són educadors. A les presons hi ha molta més desatenció cap als presos. Quan jo vaig entrar a treballar a la presó em va donar la sensació que tan els treballadors com els mateixos presos donaven per perdudes moltes coses i semblava com si ajudar-los a canviar fos una causa perduda. Per altra banda al centre de menors, els educadors estan més pendents dels nois i noies i  aquest petit fet els ajuda a sentir-se més segurs de si mateixos. També crec que encara que sembli mentida, treballar amb menors és més complicat que treballar amb adults. Suposo que la principal semblança és que tan un centre com l’altre estan organitzats per mòduls i tenen totalment prohibit sortir al carrer. El centre de Til.lers és mixta i està format per tres mòduls de nois i un de noies.

P:I com t’imaginaves el centres de menors?

R: Per suposat m’imaginava que eren millors, tan en infraestructures com en ajudes per als nois i noies. Als nois i noies que tenen permisos de sortida, quan arriben del carrer els fan despullar-se sencers.  Jo crec que en general els centres no estan preparats per a la reinserció. També per posar un exemple, el dia de cap d’any no els deixen quedar-se fins a les 12 ja que l’hora d’entrar a les habitacions és a les deu i no hi ha excepcions. Però vull destacar que jo treballo contractada per Sant Joan de Déu. És una annexió externa al centre les infraestructures són diferents i tenen millors condicions. Si es pot reconduir es recondueix.

P: Ja  per acabar, alguna anècdota que et cridés l’atenció quan vas entrar a treballar al centre de menors?

R: La veritat és que hi ha moltes. Però jo suposo que la que em va marcar més va ser una que em va passar només una setmana després d’entrar a treballar al centre. Un noi, el segon dia que va entrar al centre es va tallar al genoll. Aleshores em vaig quedar perplexa quan vaig veure que se l’emportaven emmanillat a l’habitació tal qual sense curar-li la ferida ni netejar-li la sang. Quan vaig marxar de la feina i vaig agafar el cotxe em va agafar un atac d’ansietat i vaig haver de trucar al meu pare per que em vingués a buscar perquè era incapaç d’agafar el cotxe. Molts cops els nois es tallen ells mateixos i ho fan per imitació per això la majoria de cops els educadors no els hi donen importància. Jo he vist com nois i noies s’han menjat piles només per poder sortir del centre i la veritat es que és molt trist.

7.2.1. Impressions  personals

La primera conclusió que vaig treure d’aquesta entrevista es que tan Lara com Marta, em van insistir en la necessitat d’invertir en una millor educació en els joves i adolescents.

A diferència de Lara, Marta treballa en un centre de menors, però la seva feina està remunerada. Però de totes maneres jo penso que la seva feina és igual d’important  ja que ajuda als adolescents quan encara són a temps de canviar. Però la seva feina és més complicada de dur a terme, ja que ella treballa amb joves que, a més a més d’haver incomplert la llei tenen problemes mentals, la qual cosa augmenta la dificultat de tractar-los correctament.

Aquesta entrevista em va ajudar a entendre que les presons i els centres de menors són totalment diferents en quan a personal però que la implicació amb els menors no és més alta que en els adults. Això provoca, segons Marta que molts dels adolescents que han estat en un centre de menors, acaben després a la presó.

8. CONCLUSIONS

Amb aquest treball he pogut assolir tots els objectius plantejats i he aconseguit donar una resposta a la hipòtesi plantejada.

Respecte la història de les presons a Espanya, puc dir que en 35 anys de democràcia hi ha hagut un enorme gir evolutiu del dret penal Espanyol. Hem canviat les finalitats de la presó i el que es pretén es que aquests centres constitueixin institucions rehabilitadores. Tot hi això després d’haver investigat, a una de les conclusions que he arribat es que encara ens queda molt treball per endavant. El nostre dret penal és encara molt recent i això està directament relacionat amb el correcte funcionament a les presons de l’estat.

Tal com hem vist, l’evolució de l’estructura penitenciaria és contradictòria. Per una banda hi ha aspectes dins el sistema penitenciari de l’Estat que el situa com un dels països capdavanters com serien la creació de presons mixtes, com per exemple la presó de Mansilla de las Mulas, a Lleó. Les infraestructures també han millorat considerablement gràcies en part a la inversió  a mitjans dels anys 90 del govern socialista, el qual va modificar el CP i la Llei General Penitenciària. La reforma més destacada va ser la creació de macro presons.

Per altra banda podem veure que les reformes han estat si més no insuficients, ja que en deu anys el nombre de presos a l’estat Espanyol ha augmentat un 25% segons estudis  de ACAIP.

Tal com he esmentat en el punt de la rehabilitació, el fet de que els presos tinguin l’opció de cursar estudis dins els centres fa que disminueixi considerablement el risc de reincidir en el delicte. Però si al llarg del 2009 es van recollir dades de que el 25% dels presos tornaven a delinquir, significa que com he dit abans  les reformes són insuficients.

Un aspecte que he treballat i que m’ha sorprès molt és el alt nombre de presos estrangers que actualment compleixen condemna a l’Estat Espanyol. El 13% de la població del país és immigrant, però la proporció puja al 35% a les presons Segons estudis de l’ INE un 35% dels reclusos són estrangers. El tema de d’immigració es molt preocupant ja que amb un nombre tan alt de presos s’haurien de prendre mesures dràstiques per millorar aquesta situació. Actualment els presos acostumen a tenir la possibilitat d’escollir si volen complir condemna al seu país de naixement però la gran majoria no volen ja que les infraestructures i la llei ha Espanya és molt més beneficiosa que en els seus països.

El cas és que no pot esser que el 60% dels presos empresonats a Espanya siguin estrangers, ja que això provoca un gran desequilibri en el sistema penitenciari espanyol i fa que per una part no hi hagi prou espai per a tots els presos dins el centre i per l’altre, que no es pugui dur a terme un seguiment més acurat dels presos a causa del gran nombre de reclusos que compleixen condemna.

Quant a les penes alternatives crec que s’ha evolucionat considerablement i cada cop són més utilitzades. Totes aquestes mesures que eviten l’ ingrés a presó demostren un gran pas cap el futur, ja que el fet de no haver de passar per un centre penitenciari pot aconseguir una millor reinserció. Altres països, com per exemple el Estats Units tenen altres mètodes, que tot hi ser privatius de llibertat intenten no empitjorar la situació del pres en la seva entrada a la presó. EEUU ha creat presons segons el tipus de delicte comés, d’aquesta manera hi ha un major control i una major estructuració per poder dur a terme tasques de reinserció, ja que no hauria de rebre el mateix tractament, per exemple, un traficant de drogues que un violador.

Com he comentat, tot hi que hi ha hagut una positiva evolució en la utilització d’aquests mètodes, hi ha molts factors  que provoquen la manca de resultats d’aquestes alternatives a la condemna. Els principal és la falta de coordinació i de seguiment entre els diversos sectors que n’intervenen, com podrien ser la justícia, la sanitat i els serveis socials. Un altre factor clau serien les carències en la finançament dels tractaments.

Això ens mostra que tot i que la teoria de les noves perspectives futures indica un canvi en el sistema penitenciari de manera positiva, la seva posada en marxa (seguiment, coordinació i finançament)  no dona els resultats esperats i deixa entreveure unes mancances que cal solucionar per aconseguir els objectius que es busquen amb la utilització d’aquestes mesures.

Tot hi això, l’existència de lleis establertes per les Nacions Unides (probation) on s’exigeix que els estats membres han de fer ús de mesures alternatives a la pena privativa de llibertat, deixa entreveure un preocupació a nivell internacional per a la millora de les condicions dels presos  i per a la seva rehabilitació.

La hipòtesi plantejada al principi del treball era si la situació que hi ha actualment als centres penitenciaris és l’adequada i si de veritat fan funció d’institucions rehabilitadores.

Al llarg del treball he arribat a la conclusió de que la situació actual de les presons a l’Estat no és l’adequada. Tot i que s’han aplicat diverses mesures per millorar les presons i per donar un millor tracte als reclusos, queda molt camí per endavant, ja que el nombre de presos no ha deixat de créixer en els últims 10 anys, la qual cosa dificulta el bon funcionament i un tractament eficaç per cada un d’ells. Per tant, per molt que hi hagin millores en el Sistema Penitenciari, si el nombre de penats segueix augmentant,sigui per la raó que sigui, no es podran aconseguir millores significatives.

Amb la qual cosa jo crec que s’hauria de fer una redistribució dels centres penitenciaris i disminuir el nombre de persones preses a cada centre. D’aquesta manera, amb menys nombre de presos, podria haver-hi una millor atenció per a cada un d’ells i per tant milloraria la seva situació.

Quant a la rehabilitació, tal i com he fet referència en el treball , el fet de que els presos tinguin l’opció de cursar estudis dins els centres fa que disminueixi considerablement el risc de reincidir en el delicte. Però si al llarg del 2009 es van recollir dades de que el 25% dels presos que no havien cursat estudis tornaven a delinquir, significa que com he dit abans  les reformes són insuficients.

Per tant, arribo a la conclusió que tot i que hi ha una teoria que explica la necessitat de rehabilitar als presos, estem encara molt lluny d’assolir una pràctica amb la qual es puguin obtenir resultats considerablement positius.

Tal com va recitar Marco Tulio Cireró, "som esclaus de la llei per poder ser lliures". Per tant, la llei a la que estem sotmesos ha de dotar-se d’un major contingut rehabilitador que permeti castigar als condemnats , però sobretot, oferi’ls-hi eines per aprendre i motivar una vida en llibertat, desplaçant la principal finalitat del sistema penitenciari cap a la reinserció, enlloc d’encarar-lo cap al càstig.

De l’estudi realitzat durant tants mesos, extrec que encara són necessàries moltes reformes per poder definir el sistema penitenciari Espanyol. La finalitat del sistema penitenciari, sota el meu prisma, no ha de ser el càstig, sinó que ha d’abordar el problema de la delinqüència d’origen, i per tant, ha d’estar estretament lligat amb l’educació escolar i garantir que el pas per un centre penitenciari permeti una reinserció total, deixant la reincidència per casos excepcionals.

9. FONTS D’INFORMACIÓ

9.1. Pàgines Web

9.2. Llibres

9.3. Reportatges: