Benissanet, la Ribera d'Ebre

Som a primers de maig de 2011 i és dissabte.

Fa un dia ennuvolat, que anuncia una tormenta que no caurà.

Tot i que som gairebé a migdia, els carrers estan buits. Un pagès ha parat les seves fruites i verdures sota els porxos de la Casa de la Vila; un firant ven roba de dona just al davant. Veiem alguna dona que va a comprar el pa, immigrants que prenent cervesa i fumen a la terrassa d'un bar i una desena de jornalers negres asseguts als bancs de la plaça Catalunya, veient passar el temps, immòbils. En un carreró set o vuit nois i noies jugen a pilota sense normes i somriuen quan passem. Passa algun pagès damunt el seu tractor sorollòs empudegant de fum l'aire.

Ens perdem pels carrerons, veiem les cases, girem i regirem, recorrem l'embolic de carrers i placetes buides. Entrem a l'església, el mossèn està endreçant l'altar i tres o quatre dones netegen el terra, a la porta hi ha un cartell que diu que la contribució voluntària a la neteja és de 2 € al mes, en total 24 € l'any. Tothom ens mira, es deuen demanar qui som. Els saludem amb un bon dia, de lluny.

Per dins l'església està pintada de blanc, és lluminosa i d'un estil indefinible entre neoclàssic i pastitx, amb pilars quadrats molt gruixuts i una torre, també quadrada, que presideix el poble; a la dreta de la nau hi ha una figura que representa la Mare de Déu de Montserrat. Donem un tomb, diem adéu i sortim a la llum del carrer.

Continuem pel carrer de Bonaire, pel del Riu, tombem pel carrer dels Cavallets i aboquem al carrer de l'Església que, curiosament, no és el de l'església que hem vist al carrer de Bonaire. Allà topem amb un edifici singular de tres cossos que ens explica que Benissanet va ser un poble més important del que és ara.

El poble ha viscut temps millors, es veu en els edificis deixats i les façanes brutes i deteriorades. A la part antiga no es veuen massa cases d'estiuejants, tan fàcils de distingir de les de la gent del poble per la forma barroera en que les solen restaurar, a la recerca d'una suposada autenticitat. Tot està en un notable estat de deixadesa; només alguna casa, de tant en tant, se'ns mostra ben conservada, pintada i endreçada.

Continuem pel carrer del Mig i el de Miravet, passem per davant d'un antic casalot que al seu temps va ser pròsper, amb un jardí clos endevinat darrera una tàpia, i anem a parar al carrer de l'Ebre on un cartell ens promet que, si el creiem, ens durà a l'embarcador fluvial.

Creiem el cartell i enfilem el carrer de l'Ebre cap a l'embarcador, que està a uns 700 metres del poble. El passeig de l'Omplidor és ample, de dues calçades i amb dues fileres de moreres al centre. L'amplada, l'andana central, les voreres, tota la configuració sembla un xic desproporcionada. No s'adiu massa bé amb l'estretor humana dels carrers del poble i la poca importància que, molt probablement, té l'embarcador en la vida quotidiana. Tenim la sensació que ben poques barques visiten el poble. És, però, un lloc ben agradable per passejar amb tanquiltat. Estem segurs que al capvespres d'estiu és un lloc ben concorregut de gent que surt a prendre la fresca de la tarda.

Passegem pausadament sota les moreres. A banda i banda, als nostres peus, plantacions de fruiters se'ns mostren amb un esplèndid color verd tendre de primavera, lluminós.

A Benissanet l'Ebre es divideix i forma una illa fluvial, el curs d'aigua no té tota la magnífica amplada del riu en primavera, que tant impressiona. És un riu d'una mida més humana, abastable, bell, que no produeix aquella mena de vertigen que alguns tenim quan veiem una gran extensió d'aigua.

Ens perdem aigües avall per la riba dreta entapissada d'herba ufanosa, d'un verd intens, flanquejada pel bosc de ribera. Sentim els cants de molt diverses espècies d'ocells que ens ofereixen el millor concert que podem esperar. El riu és vida i en primavera la vida se'ns dona amb una intensitat especial. Encara ens manca veure coses a Benissanet, però ja sabem que un dels indrets màgics del poble és el braç de l'Ebre que llisca mandrosament cap al mar davant l'embarcador.

Tornem, a poc a poc, cap al poble. Un jubilat que bada assegut en un banc del passeig desert ens saluda amb el cap.

Reprenem el carrer de l'Ebre que ens torna des del riu a la plaça de Catalunya. Els jornalers negres continuen immòbils, com estàtues humanes. Els saludem, ens tornen la salutació; se'ls veu avorrits, resignats, llunyans. Tenim la sensació que ells són aquí però el seu cap no pertany a Benissanet, se'ls ha quedat en algun lloc de l'Àfrica que van deixar enrera.

Prenem el carrer de Sant Jordi, que ens duu fins a una plaça triangular batejada com a plaça d'Espanya, als afores del poble.

Per tornar decidim prendre un camí a l'esquerra per passar a la vora d'unes masies que, tot i estar a tocar el poble, sembla com si fossin al bell mig dels camps. Creuem lentament les hortes, plantades de cebes, tomàquets i faves primerenques, i arribem de nou als carrers del poble. Passem per davant del Casal. Ja es veu que és un punt de referència en la vida del poble perque fa l'aspecte d'acollir molta gent, tot i que avui no hi ha gairebé ningú.

Creuem uns carrers amb construccions recents de cases bloc, habitatges suntuosos i molts cartells de venda. També aquí hi ha hagut qui pensava que tot el que es bastiria es vendria, però la crisi immobiliària ha deixar la seva petja al poble en forma d'edificis nous de pisos deshabitats, fora de lloc en un poble totalment pla com Benissanet, i de cartells de venda.

Retornem cap al centre, comprem el diari a la papereria i ens entretenim una mica per la plaça de Catalunya, on hi ha l'entrada a un refugi antiaeri construit en tres mesos durant la guerra de 1936, i una font que domina la plaça, amb la seva torre quadrada adornada amb mosaics, enorme. S'enten que li diguin la Font Gran.

Ens aturem a la terrassa d'un bar que hi ha a la cruïlla dels carrers de Reus i del Calvari i fem l'aperitiu, gaudim una estona de l'ambient de la placeta triangular per la que passen tots els cotxes que van i venen de Miravet. Sembla que tenim el poble una mica més animat que a migdia i compartim la terrassa amb un jove moro, dues dones vestides com si haguessin estat treballant al camp i dues més amb bosses de la compra que xerren alegrement entre elles. El bar també deu acusar la crisi de parroquians perque hi ha un cartell que diu que el traspassen. Demanem a la dona que aten el bar per un lloc que ens facin alguna cosa de dinar i ens recomana el Café Solé que està a tocar, al carrer de Reus 22.

El Solé és un local antic amb una terrassa a l'entrada i un envelat al costat i té aquella solera indiscutible que donen les coses tradicionals, autèntiques, que fan el servei que toca, sense guarniments, floritures ni pretensions. Ja veiem que, juntament amb el Casal, és el segon punt de trobada dels vilatans. Està buit i l'home que aten les taules, d'uns 50 anys llargs, demostra que sap anar per feina, amable i eficient. Prenem el menu, de tres plats, cuina de casa, senzilla però generosa i ben cuinada, amb honradesa. Una bona amanida, peus de porc amb suc, bacallà, espàrrecs amb pernil, regat amb vi i gasosa, que ningú no ens ha demanat si voliem.

Despres de dinar girem pel carrer de les Escoles i ens trobem un grapat de nens jugant a pilota al mig del carrer, saluden. La gent saluda a Benissanet, encara que no et coneguin. Parlem amb tres homes veterans sense arribar a vells. Estan de bon humor,

—Som la quinta província, ni tan sols la cinquena, ens diuen rient.

—Les terres de l'Ebre estan marginades, només ens volen per posar nuclears i abocadors, un d'ells rebla el clau.

Fem broma, ser espanyol no els compensa, ser catalans tampoc. Se senten lluny de Madrid i lluny de Barcelona però, ens diuen rient, si cal triar, prefereixen la independència de Benissanet.

Ens acomiadem i, a poc a poc, ens perdem per l'estreta carretera que ens durà, entre un mar de fruiters, al pas de barca de Miravet.