ELS POEMES DEL TITO

Sentències dels homes,
muntanyes de llibres,
parlant de la paraula,
i la paraula... !no existeix¡.

Organigrames apocalíptics,
estructures complexes,
cervells i esforços,
per servir... !el no res¡.

Esperances frustrades,
vides entregades,
ànimes cremades,
a l'altar... !de l'absurd¡.

Paraules gastades,
papers tacats,
esforços vans,
per a... !no dir res¡.

Em van dir que la paraula era certa,
que volava lliure a l'aire del pensament.
Però quan vaig la vaig dir, simple com era,
em posaren presons, reixes, barrots.

Portes tancades per ments rutinàries,
cregudes, saviament ignorants,
propietàries de la veritat.
¡Tot era mentida!

Jo tinc
Tu tens.
Ell té
Nosaltres tenim,
Vosaltres teniu.
Ells ténen.

Si els treiem el que ténen,
i els deixem, nus,
damunt la sorra mullada,
d 'una platja infinita,
veurem com no veurem,
perque ténen,
però no son.

Jo soc.
Tu ets.
Ell és.
Nosaltres som
Vosaltres sou
Ells són

I la vostra nuesa,
és la millor joia,
i quan el sol del capvespre,
a la platja infinita,
escalfarà els vostres cossos, nus,
veureu com veureu,
perque potser no teniu,
però sou.

He conegut
una ciutat,
on el sol sortia cada dia.

He vist
els rostres de les persones,
plens de vida.

He sentit
el remor de les converses
a la nit, a la porta de casa.

He jugat
amb els nens,
pels carrers.

He fet
grans fogueres,
per Sant Joan.

Ara coneixem,
ara veiem,
ara sentim
ara juguem
ara fem,
només telepersones.

Més enllà de l'horitzó,
a l'orient,
embolcall d'ones,
llit de mar.

Aixecaren un ferèstec bastió,
d'antiga i dura pedra,
que ha vist viure i morir
homes i dones.

Que ha escoltat moltes parles,
que avui encara conserva el passat,
mirant de viure un futur,
diferent del que li volen.

I mirem les pedres pensant
que són elles qui viuen,
però les pedres són mortes
i no podem esperar-ne res.

Demanen els homes,
i no pas les pedres,
allò que tots volem,
d'ací, d'allà, ahir, avui, demà.

Amb els seus ulls de vidre la nina mira l'horitzó,
proper, llunyà, omnipresent,
dels anuncis lluminosos de xiclet,
de ciutat.

Va mastegant, dia rera dia,
l' experiència pneumàtica,
d'una sensibilitat prefabricada,
de ciutat.

Veu passar la nit i el dia per la seva vida
i els pensa com miratges inconcrets
per damunt d'un bosc d'antenes metàl.liques,
de ciutat.

Ha crescut i ha esdevingut dóna.
L'orgull de la conquesta s'ha emparat d'ella.
Creu ser una dóna, amb sensibilitat de dóna,
acurada, tendra, decidida, contradictòria,
de ciutat.

I no és més que el que li bastiren de petita
Un anunci lluminòs de xiclet.
Un pastís penumàtic.
Una bombolla d'aire,
de ciutat.

Homes d'acer, invisibles,
van aparéixer a l'horitzó,
viatjant als seus monstres d'acer.

Volaren entre nosaltres,
enfosquiren les nostres ments,
sembraren la confusió,
destruiren els nostres germans,
tornaren a llurs cases,
amb la satisfacció del deure acomplert.

Es reproduí la història.

He vist un vaixell de joquina,
envoltat d'esculls de records,
penyores d'un passat present,
que no vol que l'oblidem.

El Sol et mira a la cara,
però tu no el pots mirar.
Capità d'un vaixell de joguina,
enfonsat en un mar ignorat

Et mirem, com el sol.
Però tu no no ens pots veure
ets lluny, capità del vaixell de joguina.
En un lloc del que no pots tornar.

Aquest vaixell de joguina
és el teu record que viu a les nostres ments.
Navegues sol pel mar dels nostres pensaments.
i és l'únic lloc on ara pots viure.

Hi viuràs mentre et recordem, feliç, tal com eres.

Quan tots els que et recordem haurem també naufragat
i els que ens recodin a nosaltres hauran plegat de navegar,
deixarem d'existir perque, com tu ara,
viurem només en el record dels que ens van estimar.